L’Hort dels cirerers

{Aquí ens arriba la primera crítica teatral de la temporada… queda oberta la ronda de comentaris!}

Em feia gràcia veure un hort dels cirerers en versió professional! I tornar al Romea, després de molts anys.

Una obra que només coneixia gràcies al final de curs del Francesc Cerro, on es va fer un muntatge parcial, adaptat a les possibililtats dels alumnes i al plantejament del curs.

Això em donava un cert coneixement dels personatges i de l’obra en general.

Comença la funció i van apareixent personatges coneguts i menys coneguts. Lopakhin (David Selvas) entra i es posa a dormir, mentre el públic va apagant els mòbils. Després de l’escena inicial, entra la família! Fotent una escandalera fantàsticament frívola (per a mi, una de les millors escenes).

Al meu entendre, l’obra flueix amb naturalitat, i no li vaig veure moments d’aquells que dius per esborrar, però la segona aparició del gran arbre, i la presència obsessiva del nen (Grisha) més aviat em sobraven (l’arbre em recordà l’entrada del dimoni dels pastorets, però des de dalt). I també el quisu de la pobra Carlota, que cada cop que apareixía s’havia de fer notar.

Per cert: els personatges no paren de fumar. Una originalitat: el número de “màgia” fent participar un espectador.

Emocions, poques, inclòs el final de Firs, que em va resultar fred.

Aquesta obra té un doble final: quan marxa la família, el públic ho entèn com el final, però encara resta la soledat de Firs, que ha de comprovar que se l’han oblidat, i apagar-se com la casa.

M’esperava un Gaev més piju, potser no tant contingut i una Andreievna més visceral. En canvi vaig veure una Varya consistent, i el Lopakhin que transmet bé el canvi d’actitud, quan ja és el nou propietari de la finca. Quant a la música, jo la vaig trobar encertada, contrariament a alguna altra opinió que li sembla anacrònica (opino que un anacronisme ben administrat pot donar bons resultats).

Conclusió: una estona entretingudeta

Petita fitxa: L’hort dels cirerers, d’Anton Txèkhov, versió David Mamet, direcció Julio Manrique, traducció Cristina Genebat

Pau Gavaldà (Tarragona)

Anuncis

L’art i l’estafa

Escrit per Juan González Soto

       El dia 19 de desembre del 2009 es presentava a El Magatzem Dubbing’s flyer, l’última obra de Sergi Xirinacs. Al darrere d’aquest tÍtol intraduïble (el que és preocupant no és preguntar que significa aquesta expressió en anglès, sinó per què els artistes persegueixen aquesta llengua per expressar, o sumar-s’hi, qualsevol novetat), al darrere d’aquest títol intraduïble -deia- es desenvolupa una obra que presenta un tema sempre actual en qualsevol dinàmica cultural: l’engany acostuma a acompanyar l’ art o en forma part, l’ ensarronada és l’única cosa que anima i busquen els artistes. Es tracta, en definitiva, de contemplar l’ art com una forma més de l’enganyifa, un motlle més de l’enredada. Dubbing’s flyer presenta una exposició d’art contemporani experimental en la qual tot és res, i el no-res ho és tot, les ineptes maneres de la incapacitat, la futilitat de la impotència, el mínim valor de la fotesa, la vàcua i vanitosa banalitat. A Dubbing’s flyer, una suma de personatges, vestits a la moda del costumisme adequat a la situació pretesament artística, edulcorats amb l’eloqüència necessària a què l’engany és acostumat, visiten i decoren l’exposició d’un art tan buit com inexistent, capaç d’arreplegar qualsevol materia exhibible, encara que sigui deixalla d’escorxador, rcsidus de carnisseria, material de rebuig, budellada i mondongo.

       

       Es tracta, abans que res, d’acceptar la gran màxima, la falsa llei: és art qualsevol cosa que s’exposi en una galeria d’art, és poesia el que hi hagi imprès a qualsevol llibre de poemes, és cinema qualsevol pel·lícula que es projecti a qualsevol sala de cinema, en fi, és pintura a l’oli, i de la bona, el que hi ha en qualsevol llenç. I un cop l’espectador de la sala d’exposicions ha acceptat la falsa llei, les obres adquireixen el prestigiós títol d’obra d’art. Aquest saborós principi, convenientment amanit amb la verbositat i la ferralla del crític d’ art, enlaira les obres exposades a la divinitzada categoria d’obres d’art.

 

          L’ engany, es dirà, és innocent: la mentida no causa mal a ningú; el frau, atès que neix de l’error del pretès artista i mor en la incultura de l’espectador, no és cap delicte. Pero és l’art verdader el que sofreix la impostura, el veritablement calumniat. A més hi ha una doble presa de pèl: els estafadors, autoanomenats artistes, fan còmplice l’espectador, el fan encobridor de la mascarada ja que aquest, l’espectador, mostra aquiescència, assentiment, davant l’enganyifa. Hi ha un últim element clau, i molt del gust del teatre mordaç de Sergi Xirinacs. L’essencial problema del delicte artístic és que l’estafa no esta especialment dirigida als espectadors, pobres diables que assisteixen, pardalets i esnobs, a la insofrible exposició de tom. L’ensarronada consisteix a obtenir una subvenció de l’organisme públic que hi hagi a mà o que sigui accessible, per exemple, la regidoria de Cultura de l’Ajuntarnent de tom, disposada a finançar, i ho farà encantada, l’enfilall de barates ximpleries de saldo.   

Text de Juan González Soto ; Fotografies de Pau Gavaldà

Publicat a l’edició Camp de Tarragona del diari El Punt del dia 30 de desembre de 2009 ;  p. 32

 

Poesia administrativa

Per Juan González Soto 

Poesia administrativa, aquest podria haver estat el títol de la comèdia Holding. Perruqueries canines, que, escrita i dirigida per Sergi Xirinacs, va ser estrenada al teatre El Magatzem de Tarragona el 22 d’octubre. Poesia administrativa, sí, sempre que la paraula poesia sigui entesa en la seva dimensió més irònica, lluny de qualsevol sentit líric, apartada de la seva particular voluntat d’expressar el món interior de les idees i els sentiments. Poesia administrativa, sí, sempre que la paraula poesia sigui admesa, no com a instrument metafòric del llenguatge, sinó com a rutinària maquinació d’eufemismes, com a procediment per al desbaratament i perversió del llenguatge. I és que la comèdia Holding. Perruqueries canines satiritza el món de l’administració, l’alambinat circuit de xarxes que connecten els diferents departaments per, a la fi, no arribar enlloc, o arribar al lloc d’on s’havia sortit, els complicats recorreguts, de vegades paral·lels, de vegades divergents, que hi ha creats entre passadissos i oficines, entre taules de despatxos i entre cadires departamentals. Aquesta és la poesia administrativa, l’embolicada trama de nusos i de fils, l’embrollat joc de ramals i connexions arbòries que hi ha entre els que disposen i els que resolen els tràmits que els ciutadans demanen. Aquesta és la poesia administrativa, els elaborats circuits de camins d’anada i de tornada de tot allò que el ciutadà –beneit i innocent– confia rebre després d’haver pidolat, oralment i per escrit, en la corresponent instància oficial.

Sergi Xirinacs Foto: C.F.

En definitiva, la comèdia respira molts aires de costumisme urbà, o ciutadà –i no és un joc de paraules–. Per altra banda la comèdia no ho és tant. En primer lloc, perquè encara que hi ha humor i no poques humorades, tot està presentat sense embuts, o sigui, amb severitat, de tal manera que no és la rialla el que destil·la l’obra sinó el somriure mordaç, corrosiu, aspre. En segon lloc, perquè la representació, que des d’un principi caminava cap a un final feliç, exigència de la comèdia, desemboca amb agror en un criminal que aconsegueix lliurar-se de la investigació que sobre els seus crims hi havia en curs (està clar que a aquest tipus de perforadora de la democràcia, cargol foradador sense fi i sense vergonya, ens tenen molt habituats els successius judicis contra càrrecs públics del país: penes minses per a polítics delinqüents, càstigs de fireta per a gestors de diners aliens, sancions de res per als corruptes de l’administració).

Al capdavall, Holding. Perruqueries canines s’allunya lliurement de la comèdia per entrar amb pols segur i pistola en mà en la representació d’una investigació policial, en el teatre d’intriga: la detectiu Lagarsa és contractada per un alt funcionari anomenat Cutillas, que, ingenu, que no innocent, o tal vegada tan xafarder com indica el seu nom, vol saber massa, o, pitjor encara, vol saber el que no hauria de saber. En qualsevol cas, la detectiu Lagarsa rep l’encàrrec de desemmascarar el traïdor, o la xarxa i el nus de traïdors, que han provocat aquest peculiar, o més ben dit, pecuniari embolic administratiu.

La investigació detectivesca i la història en si mateixa semblen una crònica periodística, però en escena, amb actors convincents i amb diàlegs trepidants, atorguen a l’espectador el benefici de somriure, encara que amb aspror, quan contempla el tan subtil com devastador entramat de la poesia administrativa.

Publicat a “El Punt” 28 octubre 2009

 

 

Joc repartit : teatre


        Les sessions de Joc partit que cada mes des de novembre passat se celebren al teatre El Magatzem tenen l’atractiu afegit de la sorpresa. Cada diàleg entre escriptors resulta substancialment diferent de l’anterior i, en general, de tots els altres. En el darrer, protagonitzat per Sergi Xirinacs i Francesc Cerro, aquesta característica es va accentuar sobretot per una participació superior i impulsiva d’una bona part del públic assistent, que va provocar que més que d’un joc partit entre dos esdevingués un joc repartit entre dos actors centrals i uns quans més que no figuraven en el programa. En totes les sessions hi ha hagut intervencions dels assistents, però en aquesta van ser moltes més i es van produir des de molt al principi i amb una passió inusual. Sens dubte, estàvem instal·lats en l’àmbit del teatre. I és que de seguida es va posar sobre la taula una qüestió que acostuma a provocar passions enfrontades. Quan Sergi Xirinacs va exposar els seus dubtes sobre en quin moment de l’escriptura ell es podia considerar realment un escriptor i Francesc Cerro va ser molt més contundent amb l’afirmació que ell no creia que fos un escriptor la polèmica va estar servida. Quan tots dos van expressar una contradictòria posició davant el text teatral, perquè per una banda reclamaven –sobretot Francesc Cerro- la llibertat creativa que quan exerceixen de directors els dóna dret a manipular de la manera que creguin convenient el text que sigui, perquè, en definitiva, els creadors són els directors, i per l’altra no podien tolerar la idea que un director malinterpretés algun aspecte del text que ells havien escrit, les reaccions del públic van sorgir de manera espontània. Francesc Cerro va defensat amb tant d’ardor la seva posició, tot reconeixent que és essencialment contradictòria que només va trobar una via de sortida per salvar mínimament la coherència: esdevenir ell mateix director dels seus textos. Sempre ?, exclusivament ? se li va preguntar des del públic. El debat, vivíssim per a una de les qüestions més confuses del teatre de l’últim mig segle, aquella que, des d’una teorització esterilitzadora va menar a la pràctica desaparició dels escriptors de teatre representats en l’escenari professional durant una quinzena d’anys.

        Tan intensa va ser la participació i la reflexió sobre aquest aspecte que va deixar en segon terme els altres punts que els dos actors principals volien debatre, des de la confiança en l’escena d’aficionats contra la professional defensada per Sergi Xirinacs fins a un insinuat, però ni tan sols abordat, repàs al teatre a la ciutat de Tarragona proposat també per Xirinacs.

        L’entusiasme dels assistents portava un altre cop la cosa a la discussió sobre l’escriptura dramàtica i l’escenificació, un debat d’un extraordinari interès des del moment que bona part dels hi intervenien eren gent de teatre o escriptors – no necessàriament confrontats – i que, en definitiva, sovint hi exposaven opinions meditades i interioritzades i punts de vista ja debatuts altres vegades. El públic es decantava clarament per retornar una categoria a la literatura dramàtica, i els dos escriptors –o potser els hauríem d’anomenar, simplement, homes de teatre- vacil·laven, nevegaven entre dues aigües. Això va representar –a més és clar de les intervencions que Xirinacs i Cerro havien preparat- el gran èxit d’aquesta sessió de Joc Partit, la capacitat d’obligar el públic a intervenir, de vegades impulsivament, amb la necessitat de prendre la paraula seguida, impel·lit per la urgència d’expressar la seva opinió.

 

       Molt sovint, aquelles obres de teatre que tenen el públic com a actor imprescindible no aconsegueixen una adhesió tan i tan fervorosa. Es va acabar tard i uns quants van continuar la conversa en un bar proper.

Magí Sunyer

 Text publicat al diari “El Punt” edició Camp de Tarragona el dia 13 d’abril de 2009 ; p. 26

 

Pere Calders al Magatzem

dsc07599       El dissabte dia 28 de març el grup escènic Tecla Smith Teatre Popular va estrenar al Magatzem l’obra Invasions. Contes de Pere Calders. L’atrabiliària i incombustible Tecla Smit —potser aquest nom tan astut espera que l’ajuntament financi vés a saber quina insòlita beca— comet las gosadia de presentar en escena uns quants contes d’un dels grans mestres de la narrati-va del segle XX. ¿Pere Calders al Magatzem? Sí, i de la manera adient a la seva grandària, en escena, i amb un bon grapat de contes, nou per un costat i dotze contes breus per l’altre.

       La primera sorpresa amb què es troba l’espectador és l’aparició, entre nar-ració i narració, de les petites peces que Pere Calders va denominar ‘contes breus’ que hi apareixen al llibre Invasió subtil i altres contes (1978). Els dotze contes breus fan a l’escenari el paper d’una mena de frontisses narratives o d’entremesos dramàtics. Sens dubte, es tracta d’un bon recurs, una manera adequada per configurar un conjunt escènic que, encara que no en total con-gruència o concatenació —tal vegada impossibles d’aconseguir— sí en acorda-da harmonia. Perquè els petits contes de Pere Calders, amb les seves particu-lars riqueses, no només serveixen com a diversos colofons de les successives peces dramàtiques. En primer lloc, i des d’una perspectiva de la mera organit-zació escènica, les actrius-personatges mobilitzen parts de l’attrezzo, situen decoració i mobiliari i fan el paper de subtils moviments de caiguda del teló. En segon lloc —i aquest és el capital sentit de la seva funció escènica—, des d’una perspectiva estructural els petits contes presenten una dimensió estric-tament oral, amb la qual cosa les peces entre les quals s’intercalen prenen un singular protagonisme dramàtic. Així s’explica l’espectador que les actrius-personatges dels petits contes no tinguin cap figuració individual, que no si-guin personatges autònoms, independents, i així s’explica que llurs movi-ments siguin obligadament mecànics, automàticament rítmics. La suma d’aquests elements atorga a l’oralitat una importància excepcional, decisiva. I els dotze petits contes es constitueixen en una peça sencera i uniforme que recorre tota la representació escènica i avança de manera solidària entre el conjunt de contes llargs.

dsc07606       Un total de nou contes, “L’esperit guia”, “Pedagogia aplicada”, “Història na-tural” , “L’arbre domèstic”, “Feblesa de caràcter”, “Un crim”, “Nit de pau i bo-nes festes”, “Invasió subtil” i “Cicle de terror” (La pràctica totalitat correspon a Cròniques de la veritat oculta, 1955), es despleguen al llarg de la represen-tació escènica. És davant d’aquests nou contes on la resposta del públic és particularment significativa. Al costat de la ironia també hi apareixen l’humor i un suau costumisme que vesteix els personatges. Però és la ironia, subtil i intel·ligent, la que és capaç de fer-hi participar l’espectador fent-lo còmplice. Perquè l’espectador ha de realitzar l’esforç de distanciar-se de l’episodi que contempla, de l’escena que té al davant. I aquest distanciament —l’espectador ho admet al final— no és sinó una forma de mirar-se a si mateix i a l’absurd de la condició humana.

       L’obra Invasions. Contes de Pere Calders que Tecla Smith Teatre Popular ha estrenat al Magatzem mostra el veritable sentit dels contes d’un dels grans narradors del segle XX: Que la ironia no és un simple artifici literari o teatral, sinó una manera de mirar-se l’ésser humà i veure les seves mesquineses.

JUAN GONZÁLEZ SOTO
2 d’abril de 2009

(Fotos de Martí Xirinacs)

Text publicat al diari “El Punt” edició Camp de Tarragona el dia 11 d’abril 2009    p. 25

 

 

Tot crema.

 

imgp1026

        Conec Sergi Xirinacs des de fa uns quants anys, de quan ell era regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i jo estudiava a l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart, a més de ser tècnic de llengua al servei del municipi i, per tant, col·laborador circumstancial en algunes activitats del Departament de Cultura. En aquella època d’actuació política, Xirinacs va tenir algunes notables intuïcions, entre les quals la de començar la casa (de la Cultura) pels fonaments de la formació (l’EMAD, per exemple). Després li vaig perdre el rastre durant una llarga temporada, fins que vaig retrobar-lo com a dinamitzador cultural, vinculat bàsicament a la Cooperativa Obrera i centrat, sobretot, en el camp de les arts escèniques. Durant els darrers anys, Xirinacs ha fet molts papers en aquesta auca que és el teatre, des de programador, a actor, passant per director i també autor. Les obres que fins ara havia escrit, a part d’anar sempre molt lligades al procés de muntatge, no havien arribat a veure la lletra impresa, tot i que ja se li endevinaven unes notables habilitats per al diàleg teatral i la invenció de situacions inquietants. El mes de gener passat Xirinacs va formar part de la quinzena de dramaturgs que van confeccionar l’espectacle El mort per al CAER, estrenat al Teatre Fortuny. La publicació, ara, d’Ignició ha estat facilitada pel fet que aquest text ha guanyat el Premi Teatre Principal de Palma de Textos Dramàtics de l’any 2006 i això ens ha permès veure i també llegir aquesta àcida comèdia. De fet, en el meu cas, una primera versió del text ja m’era coneguda des de fa temps. Llavors ja m’havia semblat veure-hi habilitats singulars, que ara es confirmen amb escreix.

 

      Crec que Ignició és un text que concorda plenament amb les tendències més generalitzades de la dramatúrgia d’avui però que alhora se’n separa i adquireix una notable personalitat. Quan dic que hi concorda em refereixo al concepte de lleugeresa, a la brevetat i concisió de la frase, al recurs a les ambigüitats i a la tendència a no ensenyar mai totes les cartes. Quan dic, però, que se’n separa em refereixo al fet que no és una obra que se situï en l’abstracció, en la conceptualització dels temes, sinó que baixa a terra d’una manera agosarada, fins amb risc de fer-ho amb excés, però amb uns resultats –jo penso– molt notables.

 

      Fa uns anys, davant del que potser es qualificava com una excessiva volatilitat de la dramatúrgia catalana actual, des de la Sala Beckett es va organitzar un cicle d’obres ambientades a Barcelona. Sergi Xirinacs, amb Ignició, ha compost una obra lligada a la realitat immediata. I no només em refereixo a l’ambientació geogràfica (s’hi endevina Tarragona). Ignició aconsegueix una bona nota en aquella operació que consisteix a convertir allò que és concret i local en universal. Quan el personatge que es diu Montse relata que es va fer mal en posar el peu en un forat de la via pública, hi veiem una al·lusió ben immediata; el mateix quan parla de les penúries del seu grup de teatre.

 

      D’altra banda, Ignició no és la típica obra d’un sol tema. Té l’habilitat de sintetitzar un entramat de temes, que van des de la paròdia d’un judici fins al comentari irònic del drama català contemporani, passant per aquest tema tan actual com és l’hàbit de fumar a què fa referència el títol. De passada, l’autor ha volgut dibuixar el retrat de com ell veu la situació del teatre a Tarragona. Com que tot això ha estat fet amb ofici, i com que la manera de parlar dels personatges (que és el més important en una obra de teatre de text) resulta absolutament coherent i creïble, no podem fer més que esperar una continuació afortunada a aquesta primera obra editada. Que així sigui.

 

Joan Cavallé

 

Publicat al diari El Punt el dia 19 de gener de 2009