Un bar de contes: històries a peu de barra

Un bar de contes és el títol que recull l’obra col·lectiva incentivada i dirigida per Juan González Soto. El llibre recull un total de vint-i-quatre narracions que tenen en comú l’espai: totes elles tenen lloc en un bar.

Establiments emblemàtics de la ciutat han servit de teló de fons per tal d’inspirar els vint-i-quatre escriptors, entre ells, uns quants membres de TeclaSmit: Esteve Masalles, Cinta Ramon, Agnès Martí, Arga Sentís i Sergi Xirinacs.

La presentació del llibre tindrà lloc en tres bars emblemàtics de la ciutat…

  • Dimarts, 27: CHAPLIN (Avda. Catalunya, 26)
  • Dimecres 28: LA JOYA (Rambla nova, 22)
  • Divendres 30: QUIM (Plaça de la Font, 5)

Hi podreu escoltar les lectures dels fragments d’alguns contes, parlar amb els autors i… de pas, rumiar possibles noves històries a peu de barra.

L’hora de convocatòria és a les vuit de la tarda. No us ho perdeu!

 

L’art i l’estafa

Escrit per Juan González Soto

       El dia 19 de desembre del 2009 es presentava a El Magatzem Dubbing’s flyer, l’última obra de Sergi Xirinacs. Al darrere d’aquest tÍtol intraduïble (el que és preocupant no és preguntar que significa aquesta expressió en anglès, sinó per què els artistes persegueixen aquesta llengua per expressar, o sumar-s’hi, qualsevol novetat), al darrere d’aquest títol intraduïble -deia- es desenvolupa una obra que presenta un tema sempre actual en qualsevol dinàmica cultural: l’engany acostuma a acompanyar l’ art o en forma part, l’ ensarronada és l’única cosa que anima i busquen els artistes. Es tracta, en definitiva, de contemplar l’ art com una forma més de l’enganyifa, un motlle més de l’enredada. Dubbing’s flyer presenta una exposició d’art contemporani experimental en la qual tot és res, i el no-res ho és tot, les ineptes maneres de la incapacitat, la futilitat de la impotència, el mínim valor de la fotesa, la vàcua i vanitosa banalitat. A Dubbing’s flyer, una suma de personatges, vestits a la moda del costumisme adequat a la situació pretesament artística, edulcorats amb l’eloqüència necessària a què l’engany és acostumat, visiten i decoren l’exposició d’un art tan buit com inexistent, capaç d’arreplegar qualsevol materia exhibible, encara que sigui deixalla d’escorxador, rcsidus de carnisseria, material de rebuig, budellada i mondongo.

       

       Es tracta, abans que res, d’acceptar la gran màxima, la falsa llei: és art qualsevol cosa que s’exposi en una galeria d’art, és poesia el que hi hagi imprès a qualsevol llibre de poemes, és cinema qualsevol pel·lícula que es projecti a qualsevol sala de cinema, en fi, és pintura a l’oli, i de la bona, el que hi ha en qualsevol llenç. I un cop l’espectador de la sala d’exposicions ha acceptat la falsa llei, les obres adquireixen el prestigiós títol d’obra d’art. Aquest saborós principi, convenientment amanit amb la verbositat i la ferralla del crític d’ art, enlaira les obres exposades a la divinitzada categoria d’obres d’art.

 

          L’ engany, es dirà, és innocent: la mentida no causa mal a ningú; el frau, atès que neix de l’error del pretès artista i mor en la incultura de l’espectador, no és cap delicte. Pero és l’art verdader el que sofreix la impostura, el veritablement calumniat. A més hi ha una doble presa de pèl: els estafadors, autoanomenats artistes, fan còmplice l’espectador, el fan encobridor de la mascarada ja que aquest, l’espectador, mostra aquiescència, assentiment, davant l’enganyifa. Hi ha un últim element clau, i molt del gust del teatre mordaç de Sergi Xirinacs. L’essencial problema del delicte artístic és que l’estafa no esta especialment dirigida als espectadors, pobres diables que assisteixen, pardalets i esnobs, a la insofrible exposició de tom. L’ensarronada consisteix a obtenir una subvenció de l’organisme públic que hi hagi a mà o que sigui accessible, per exemple, la regidoria de Cultura de l’Ajuntarnent de tom, disposada a finançar, i ho farà encantada, l’enfilall de barates ximpleries de saldo.   

Text de Juan González Soto ; Fotografies de Pau Gavaldà

Publicat a l’edició Camp de Tarragona del diari El Punt del dia 30 de desembre de 2009 ;  p. 32

 

Poesia administrativa

Per Juan González Soto 

Poesia administrativa, aquest podria haver estat el títol de la comèdia Holding. Perruqueries canines, que, escrita i dirigida per Sergi Xirinacs, va ser estrenada al teatre El Magatzem de Tarragona el 22 d’octubre. Poesia administrativa, sí, sempre que la paraula poesia sigui entesa en la seva dimensió més irònica, lluny de qualsevol sentit líric, apartada de la seva particular voluntat d’expressar el món interior de les idees i els sentiments. Poesia administrativa, sí, sempre que la paraula poesia sigui admesa, no com a instrument metafòric del llenguatge, sinó com a rutinària maquinació d’eufemismes, com a procediment per al desbaratament i perversió del llenguatge. I és que la comèdia Holding. Perruqueries canines satiritza el món de l’administració, l’alambinat circuit de xarxes que connecten els diferents departaments per, a la fi, no arribar enlloc, o arribar al lloc d’on s’havia sortit, els complicats recorreguts, de vegades paral·lels, de vegades divergents, que hi ha creats entre passadissos i oficines, entre taules de despatxos i entre cadires departamentals. Aquesta és la poesia administrativa, l’embolicada trama de nusos i de fils, l’embrollat joc de ramals i connexions arbòries que hi ha entre els que disposen i els que resolen els tràmits que els ciutadans demanen. Aquesta és la poesia administrativa, els elaborats circuits de camins d’anada i de tornada de tot allò que el ciutadà –beneit i innocent– confia rebre després d’haver pidolat, oralment i per escrit, en la corresponent instància oficial.

Sergi Xirinacs Foto: C.F.

En definitiva, la comèdia respira molts aires de costumisme urbà, o ciutadà –i no és un joc de paraules–. Per altra banda la comèdia no ho és tant. En primer lloc, perquè encara que hi ha humor i no poques humorades, tot està presentat sense embuts, o sigui, amb severitat, de tal manera que no és la rialla el que destil·la l’obra sinó el somriure mordaç, corrosiu, aspre. En segon lloc, perquè la representació, que des d’un principi caminava cap a un final feliç, exigència de la comèdia, desemboca amb agror en un criminal que aconsegueix lliurar-se de la investigació que sobre els seus crims hi havia en curs (està clar que a aquest tipus de perforadora de la democràcia, cargol foradador sense fi i sense vergonya, ens tenen molt habituats els successius judicis contra càrrecs públics del país: penes minses per a polítics delinqüents, càstigs de fireta per a gestors de diners aliens, sancions de res per als corruptes de l’administració).

Al capdavall, Holding. Perruqueries canines s’allunya lliurement de la comèdia per entrar amb pols segur i pistola en mà en la representació d’una investigació policial, en el teatre d’intriga: la detectiu Lagarsa és contractada per un alt funcionari anomenat Cutillas, que, ingenu, que no innocent, o tal vegada tan xafarder com indica el seu nom, vol saber massa, o, pitjor encara, vol saber el que no hauria de saber. En qualsevol cas, la detectiu Lagarsa rep l’encàrrec de desemmascarar el traïdor, o la xarxa i el nus de traïdors, que han provocat aquest peculiar, o més ben dit, pecuniari embolic administratiu.

La investigació detectivesca i la història en si mateixa semblen una crònica periodística, però en escena, amb actors convincents i amb diàlegs trepidants, atorguen a l’espectador el benefici de somriure, encara que amb aspror, quan contempla el tan subtil com devastador entramat de la poesia administrativa.

Publicat a “El Punt” 28 octubre 2009

 

 

El subtil virus de Tecla Smit.

virus33

 El subtil virus de Tecla Smit         

          El dissabte dia 14 de juny es va estrenar al Magatzem l’obra teatral Virus, ignició, 12:30, títol inquietant i enigmàtic. L’obra original, una comèdia de Sergi Xirinacs, escrita només per a cinc actors, va rebre el Premi Municipal de Mallorca l’any 2007. Ara, oportunament ampliada en personatges i en diàlegs, també ha crescut en temps de representació i en complexitat. Presenta una comèdia dividida no en tres actes, sinó —i això és important— en tres parts. La diferència potser exigeix un breu comentari: La successió de la trama en actes disposa l’avanç de l’obra i acompanya l’espectador cap un final més o menys anticipat i, per tant, previsible o, almenys, abordable. Ara bé, la seqüència en diferents parts o episodis argumentals no predisposa l’espectador cap a un final determinat, sinó que acumula nous elements dramàtics que s’allunyen dels que l’espectador tal vegada havia previst o que, fins i tot, semblen aliens a l’avanç general de la trama.

          En definitiva, les tres parts de l’obra, “Passaport”, “Can Beiras” i “Virus” (títols divertidament presentats al llarg de l’obra per un personatge que fa el paper de teló), susciten en l’espectador tres peces diferents que estan connectades entre si d’una manera subtil. I aquí s’obre la qualitat essencial d’aquesta obra de títol en alarmant enumeració caòtica, Virus, ignició, 12:30. L’espectador ha de participar-hi activament, però no, afortunadament, pel mètode insolent d’obligar-lo a pujar a l’escenari. En aquesta obra l’espectador ha de participar-hi activament des d’una perspectiva exclusivament racional. Ha de discernir els elements que connecten les tres parts, ha de descobrir les subtils línies que conviuen entre els episodis argumentals i passen de l’un a l’altre, ha de copsar els enllaços que animen i equilibren la convivència entre les parts.

         Cal ara explicar breument el contingut de cadascun dels episodis, en què el humor n’és peça indissociable. “Passaport” presenta dues escenes, la primera té lloc a la cua del carnet d’identitat i la segona a la comissaria de policia. “Can Beiras” recull els monòlegs d’algunes actrius mentre assagen. Finalment, “Virus” mostra un judici, les intervencions de l’acusació, la defensa, els testimonis i el jutge davant d’un cas que és fa difícil d’esbrinar si és d’estafa, d’extorsió o de terrorisme.

         Virus, ignició, 12:30 també conté un altre element decisiu, un segon diàleg subtil amb l’espectador: Un grup d’actors interpreta un grup d’actors que assagen una obra de teatre; és a dir, els actors fan d’actors a la vegada que fan de personatges. Es tracta, és clar, del teatre dins del teatre, una lleugera inquietud en moviment interior que exigeix a l’espectador un distanciament, ja que ha d’acceptar a cada moment que això que té al davant és teatre, ni més ni menys que teatre. Al final de l’obra una actriu és jutjada per un delicte d’extorsió a càrrecs públics mitjançant un dispositiu informàtic. Només és teatre, és clar, però, a la vida real, ¿no és, en definitiva, una representació teatral l’execució d’un delicte d’extorsió o d’estafa?

         La comèdia Virus, ignició, 12:30 també serveix per fer la presentació a l’escenari del grup Tecla Smit Teatre Popular, actrius i actors que aconsegueixen fer creïble, una vegada més, que el teatre forma part de la vida i que la vida és una forma de teatre. 

Juan González Soto

(Publicat al diari El Punt 23 juny 2008)